Les seues obres sempre van reflectir una renovació constant per les noves formes i estils, alhora que plasmen la inquietud de la seua creativitat, del seu creixement intel·lectual de la seua experimentació sobre les figures, volums i estructures. La trajectòria en el seu treball els acosta més i més als creadors d'Art contemporani de la seua generació, però van haver de lluitar contra l'efímer del seu treball i les condicions de complir un contracte comercial però a pesar de tot, han aconseguit deixar la seua empremta en la nostra Festa.

La competitivitat que van impulsar certes societats culturals i festives amb la creació de premis i concursos al millor cadafal, va ser el primer gran pas per a l'aparició de l'anomenada falla de caràcter artístic, tals concursos van produir la gradual incorporació a la festa d'especialistes en diverses arts decoratives, alhora que es pasa a competir per la notorietat que donaven els guardons. La posterior creació dels Premis al millor i mes Artístic Cadafal atorgats per l'Ajuntament de València en 1900, va tindre com a conseqüència que les Comissions optaren pel la contractació directa d'Artistes que estigueren especialitzats en escultura, pintura, estructura, modelatge, i açò comporta que a través del seu treball en els cadafals es convertiren en falles Artístic Monumentals, en les que cada un d'ells marquen la seua empremta personal, passant el seu treball a convertir-se en una part fonamental de l'actual festa.

La contractació d'Artistes i Especialistes porta l'assumir un determinat estil de treball i amb això, la seua evolució, la seua creativitat, i la seua progressió artística. Ja mai més les Falles tornariem a ser com abans, la contractació de Tallistes, Escenográfos, Decoradors, havia tingut com a resultat la pèrdua de l'espontaneïtat i la crítica corrosiva, a canvi s'havia obtingut una major qualitat. Amb la incorporació dels Artista les composicions van canviar d'aspecte van passar a adquirir una monumentalitat mai vista, buscant la proporcionalitat de les seues formes i les seues estructures, estes es consoliden i creen una estètica nova en els Cadafals, alhora que es camina cap a la uniformitat d'estils que posterior ment tots assumiríem com pròpia de la Festa de les Falles.

Fonamental en la consolidació d'esta determinada Estètica, va ser el fet que la formació dels jurats es nodrira dels mateixos Artistes que havien aconseguit algun Guardó en anys anteriors. El que convertix a l'Estètica premiada en el referent artístic a imitar, passant a premiar-se els models i formes d'anys anteriors, i creant-se una dinàmica de difícil solució, esta situació deixa poc marge per a incorporar Estils, Formes i Corrents en els nous projectes.

Amb este panorama, la Innovació, l'Evolució, la incorporació de les noves formes i estils es retalle d'arrel, el lògic creixement intel·lectual dels Artistes es va convertir quasi en un acte heroic, primer pel risc que comportava l'anar contra el corrent dominant que no admetia noves formules, i segon pel risc professional que adquiries al fer-ho, el no aconseguir “el Premi” et suposava la perdua de competitivitat al perdre el reconeixement per part de les Comissions, i açò va reduir enormement el nunmero d'Artistes que estaven disposats a introduir innovacions en el model Artístic que havia creat la pròpia Festa.

Sense cap dubte este va ser el principal escull que va trobar la Festa per a créixer Artísticament i poder incorporar als seus Cadafls els estils formes i corrents que la resta d'artistes de la resta de disciplines van adoptar com a pròpies, i que van passar per davant d'ells durant un Segle llarg d'existència de la Falla Monumental.

En els primers anys del Segle XX, tan sols trobem xicotets senyals de què mes que acceptar corrents i estils, les falles incorporen tendències, ornaments o estructures que vénen a complementar la mateixa estètica del Cadafal, i així es projecten les Falles de tipus Passarel·la o arc triomfal, com la de la Pl. de l'Arbre de 1913 i que permetia circular per davall el tramvia, encara tirat per cavalls, falles Ambulants com la que circule al llarg del Carrer de la Paz en 1924 , obra del Cercle de Belles Arts, i que ja s'havien plantat el segle anterior, encara que amb la intenció d'evitar el pagament d'arbitris Municipals! En esta ocasió s'utilitza com a innovació en el Cadafal. També apareixen les falles dissociades, que es planten al llarg del carrer i que permet que la gent circule entre la mateixa, és el cas de la del Cercle de Belles Arts, en El Carrer de la Paz en 1925 i que discorre fins a la Pl. de la Reina, la de Carles Cortina en El Carrer de la Paz 1930. Bolsería__Carda, Justo 1931. Sant Vicent 1934__ Enric Vidal Moreno.

Una de les primeres tendències artístiques del segle va ser el Modernisme que va tindre la seua principal influència en els motius decoratius dels bastidors que rodejaven la Falla i en algun objecte d'ornamentació, però com a concepte constructiu del cadafal és difícil de trobar, tan sols es troba com a estructura fonamental en el__ 1er Premi de 1931 de Comte Salvatierra__Mercado de Còlon obra de Vicente Bendito. El Fauvisme va ser sense cap dubte el corrent que pitjor sort va córrer, i és estrany!, perquè sent este, l'explosió del color pur i la llibertat total de l'expressivitat no s'incorporara a cap tram constructiu del els Cadafals d'estos primers anys. Millor sort tingue el Cubisme, des del seu naixement s'intenta incorporar per part d'alguns Artistes però com tots els corrents de principi de segle van passar pràcticament sense deixar empremta. Es pot trobar per primera vegada en la Falla que planta l'Ateneu Mercantil, tènia com a lema “La Família del tio Pep” de tipus dissociada, es disseminava per la Pl. d'Emilio Cautelar i la Baixada de San Francisco, la componien 9 grups de figures distints i un d'ells estava construït íntegrament en estil Cubista, va ser obra de Ramil, Vicent, Pertegas i Just, tornem a verlo__ en 1930 en la Falla Luis Morote, en Guillen Sorolla 1933 de__ Enrique Vidal i també ho utilitza de forma prou descafeïnada Vicente Beneito en el seu “ L'extranger tot ho invadix” Mercat Central __1935. Un altra dels corrent que pasa pràcticament desapercebuda va ser el Surrealisme i a penes trobem un exemple en la Falla del carrer Troia 1934 obra de__ Manuel Guinart. Com a estil d'una època de canvis el Deco s'introduïx en la Falla amb més força que cap altra corrent perquè les seues línies són més fàcils d'integrar, donen sensació de modernitat, igual servixen per a alegrar la composició d'un Cadafal com per a marcar la seua severitat, era de fàcil aplicació a qualsevol utensili el que facilita la seua integració. Es pot trobar en la Falla__ Comte Altea 1928, Pintor Sorolla __1931 de V. Canet i Ramil, en Almirall Cadalso__1934 i Comte Altea __1934 de Silvestre Escrivá.

Caldria esperar fins a 1954 per a tornar a veure un Cadafal inspirat en un altre estil artístic que no siga el creat per la pròpia Festa. És en la Comissió del Foc, on mes que una evolució artística el que es buscava és una promoció publicitària, ja que la iniciativa va ser flor d'un sol dia. S'encàrrega el projecte a Salvador Dali que presenta un Cadafal que representava una correguda de bous Surrealista i que crea gran controvèrsia entre les instàncies Falleres, Gremi d'Artistes Fallers i societat Valenciana, fent-se càrrec de la seua construcció el Catedràtic d'Escultura Octavi Vicent.

Però és en 1961 quan realment trobem un projecte Personal, amb un estil propi, fruit d'un creixement artístic i evolutiu que va ser el primer intent seriós de canviar l'estètica dominant, alhora que suposava una regeneració des de dins de la Festa, que desgraciada ment no qualla i que acabaria amb l'abandó de la festa per part del seu creador.

Ricardo Ruver després d'uns anys de plantar una sèrie de Cadafals convencionals, Planta en la Pl. del Mercat Central en 1961 el seu “Gepes acabades d´eixir de l´ou” falla que bateja com de Desintegrada, té una estructura de nova concepció, s'obri cap a l'interior, utilitza nous materials, noves formes de tipus arquitectònic, estilitza les figures que posteriorment arriba a fer-les desaparéixer del Cadafal que Planta també en la Plaça del Mercat en 1962. “L'abre genealogic de la por” combina la seua provocació estètica amb la personal, vist de toreros als seus col·laboradors per a la planta, té aparicions estel·lars vestit de seda i pantalons de pintor de taller, en fi un autentic revulsiu per a la Festa. Realitza les Falles de la Pl. del Cabdill de 1963 “El Nou cavall de Troia” i el seu”Agrum sancte” 1964

Ja, cal esperar a 1967 en la Pl. del Cabdill amb “Els que es posen les Bótes obra de Jose Barea per a trobar una nova corrent Artística. És en el Pop Art. On troba un badall d'innovació purament formal l'Artista. Continuant l'any següent 1968 amb “Embossament de Trafique” dels Hns. Fontelles.

I després d'una ràpida incursió de Vicente Lluna en el cridat Art Psicodèlic, en la Falla de la Pl. del Mercat Central de 1969 amb el seu “Parotets i Marotetes” i els posteriors intents de renovació d'Alfredo Ruiz en__El Pilar 1982, Espartero 1984, Mario LLeonart __en la Pl. del País València 1984, Manolo Martín __Pl. del País València1986 amb espectacle, teatral i lluminós inclòs, Santa Eulàlia en __Na Jordana 1986 amb l'adaptació del retrat al món de la Caricatura. Només es troba una mínima renovació en un nunmero reduït de Comissions que opten per la construcció dels seus propis Cadafals que carreguen d'una Critica corrosiva que fea molts anys que no es coneixia en la Ciutat, i entre les que cal destacar, des de 1986__ Ángel Quimera Pintor Vilaprades, 1988 __Palleter Erudito Orellana, al marge d'estes accions, poc mes es pot destacar, dels intents per incorporar un poc d'innovació a la festa, a pesar d'estar demanant-la a crits.

Només en 1987 amb “Evolució i Revolució” d'Afredo Ruiz en Humanista Mariner que aposta per una gradual ruptura del formalisme que tenalla l'estètica Fallera, es comença a albirar el naixement d'un gran creatiu, que igual que en el cas de Ruvert, és el resultat d'un creixement intel·lectual on l'estudi, la informació i el coneixement de l'Art en general, és tan important com el del domini de l'Ofici. Alfredo Ruiz serà el referent de generacions posteriors, i marcarà com ningú i durant dos Dècades la Història de les Falles. Contínua amb “Rosa no tan Rosa” Espartero Ramon i Cajal __1988 amb la que arremet contra la societat de consum i on comença a sincretizar en les figures, Cuba _ Puerto Rico 1990 “Laberint” on posa una escena de trobada entre dos estils artístics diferents, i aconseguix una integració perfecta .1991 “L´Estetica”,Cuba Puerto Rico, Esparter Ramon i Cajal 1992 “Homo Sapiens Sapiens, que per un moment posa completament d'acord amb seguidors i detractors amb una creació que aconseguix el premi del Gremi d'Artistes Fallers al millor Cadafal de l'any. 1993 Esparter Ramon i Cajal, Sant Antoni (Xirivella)__ Pilar 1994 amb “Il-lusions que no lis falten” extraordinari Cadafal que és tota una lliçó d'escultura i noves formes.

Després d'un any d'inactivitat torna en Cuart_Palomar on acabaran els seus treballs després de donar mostra d'un creixement creatiu que no tots van entendre, i que acabara per apartar-li de la festa,__1996 “Màrqueting”__1997 “Amor”,__1998 “Elegia”__1999 “ElegiaII”__2000 “El Mon que no volia ser Lleig”__2001 “Ditarambe” __2002 “Com aigua Lliure” Sent estos últims Cadafals unes composicions de figures geomètriques que actuen com a protagonistes de la composició, creant un ambient de formes i colors purs que convertixen a estes falles en el punt de partida per a l'avantguarda creadora del món Faller.
En 1988 fa acte d'aparició un altre gran creatiu, este del món gràfic i del Còmic que junt amb Manolo Martín construïxen la Falla de la Pl. del País València, Antonio Ortiz Ferrer. (ORTIFUS) Este impregna d'una frescor, d'una nova Estètica les seues obres, que suposen una glopada d'aire fresc en la festa, deixant preparat el camí per a col·laborar en anys posteriors, amb Agustín Vilanova en “Llits” 1994 en Blanqueries__ 1998 “Clon _ clon” amb Alberto Rajadell__2000 “Mutacions” amb Manolo Martín.

Al marge dels intents que van tindre major o menor fortuna, trobem un grup d'artistes que des de la dècada dels 90 van encaminar els seus treballs cap a la renovació estètica i que es mantenen en ella fins estos últims anys, entre els que destaquen Vicente Almela, 1994 Progrés Trv. Teatro__Emilio Miralles, Cadis Literat Azorin1991__, Juliol Monterrubio, Espartero Ramón i Cajal 1994 __ Víctor Valero, Pl. del Patriarca1992__Daniel Jiménez Zafrilla, Lepant G. de Castro 1999__J.S.Blanch, Pl. de Serrans1999, Monsen Sorrell 2004__ Col·lectius com No t´expantex, Sant Antoni (Xirivella) 1999 i Fet Déncarrec, Pl. del Ángel 2003, junt amb un reduït numere de falles que continuen amb la construcció del seu propi Cadafal com són, Pl. de Jesús__ Nord Dctr. Zamenof__Cadiz Capellà Femenia__Murillo Palomar.

Per a acabar hem deixat el cas de Rafa Ferrando artista de formació mixta, la seua formació acadèmica que mai acaba, la compatibilitza amb el treball en diversos tallers que li han proporcionat un estil molt personal, Rafa Ferrando unix el coneixement de l'ofici aprés durant anys a una imaginació galopant que unida a les seues infatigables ganes per experimentar, produïxen com resultat un treball poc convencional, molt creatiu i compromés amb la seua peculiar visió de les Falles. Açò li ha mantingut al marge dels diversos corrents imperants en la festa, la qual cosa ha augmentat la seua originalitat, alhora que li reafirma com un autor singular. Planta del 2000 al 2003 en la plaça de Serrans, 2003 al 2005 en Rojas Clemente, 2003 i 2004 a G. Brustega, 2001 en la Pl. d'Espanya, 2005 en la Pl. del Patriarca En totes i cada una d'elles sempre ha deixat el seu peculiar sentit Estètic que tant li caracteritza, sent “No a tots enganya la teranyina” Serrans 2002 i “Pose un pensador en la seua vida” Rojas Clemente 2003 les seues obres mes peculiars. Enguany 2006 plantara en Lepant G. de Castro el seu “Mes de 50 metres de falla”

L'evolució sempre va tindre el plus de dimensionar el treball de una sèrie d'artistes que a pesar de formar la part fonamental de l'avantguarda renovadora de la nostra festa, no en totes les ocasions van aconseguir el reconeixement dels seus contemporanis i de la societat a què intentaven representar, però ens deixen un crit de rebel·lia, de llibertat de innovació que mantenen viva mostra festa; enfront del frustrant amanerament de la competició en què estem embarcats.

Antonio Monteagudo Valensa