L’inconscient faller de Josep Renau

Un treball de Fernando Bellón

No va ser molta la relació de Josep Renau amb la festa de les Falles de València. L’actitud de Renau cap a les Falles i altres festes populars i religioses de la ciutat, com ara el Corpus o els altarets de Sant Vicent va preludiar en els anys vint i trenta del segle passat la d’una bona part dels intel·lectuals d’esquerres de la segona meitat del mateix segle, distant i menyspreuadora en públic, encara que en privat fora una altra cosa. L’estètica, la composició i el gust cridaner i provocatiu de les Falles es manifesta en alguns dels treballs més representatius de l’artista exiliat. Tot i que exhibira desinterés per la festa, les Falles van deixar una emprenta evident en el seu estil artístic. Jo anomenaria este curiós fenòmen l’inconscient faller de Josep Renau.

Ho intentaré demostrar amb algunes referències que he anat descobrint en investigar la vida i l’obra de Renau per a escriure una biografia seua l’any del seu centenari, 2007, que publicarà la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València.

Josep Renau va dedicar poc interés als mecanismes interiors de les festes populars valencianes, encara que les coneixia, com qualsevol valencià, des de ben menut. Criat en el barri del Cabanyal (Travessera de l’Església), havia asistit a les litúrgies religioses de la parroquia del Rossari, i admiraria amb ulls de xiquet les processons del Corpus i la Setmana Santa Marinera, entre altres coses perquè son pare era un catòlic de conviccions arrelades, i pintor i professor de l’Escola de Belles Arts de Valencia. Hi ha testimonis que don José va contribuir en la confecció de penons i Roques del Corpus i no seria d’extranyar que tambè hi col·laborase en alguna falla, encara que ningú no ho conta.

El jove Renau sí va fer una volta un disseny de falla, segons consta en les memòries del seu germà Juanino, Pasos y Sombras. La família Renau estiuejava en el poble de Fontanars dels Alforins més o menys des del 1920 ó 21. Cap al final de la dècada Josep i Juanino Renau van intervindre en la construcció d’un Mahomet o gran ninot festiu utilitzat literalment com a cap de turc en les festes de Moros i Cristians de la localitat.

Qui construia habitualment el Mahomet era un altre foraster que també estiuejava a Fontanars, Ruperto Sanchis, company de Josep Renau en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, situada aleshores en el barri del Carme. Pero en eixa ocasió Ruperto es trobava malalt, amb febre, i els festers van encomanar el Mahomet als Renau, que tenien ja fama d’artistes. Diu Juan Renau:

Ni a Pepito ni a mí nos falta experiencia para esta industria. Mi hermano hizo una falla el año anterior. Yo he sacado de apuros, más de una vez, a compañeros de Bellas Artes metidos en artificio fallero y carros alegóricos para la Batalla de Flores.

El futur fotomontador va aprendre l’ofici de litògraf i cartellista a la Litografia Ortega. Tenia no més de 16 anys quan el pare li va colocar com a càstig per un escàndol orgnitzat per l’estudiant en l’Escola de Belles Arts. Este aprenentatge, sumat al que va obtindre a casa gràcies al seu pare, que li va ensenyar a dibuixar fins a convertir-lo en un dels grafistes més capacitats de la época, i a les lliçons que va rebre en l’Escola, va ser la base de l’èxit de Renau en la època republicana. Fins que va esclatar la Guerra Civil, Renau es va guanyar la vida, molt be per cert, com a cartellista de festes i de publicitat cinematogràfica.

Va obtindre premis importants en concurs públics. Va fer al menys quatre cartells per a la Fira de Juliol el 1929, el 1931, el 1934 i el 1935, i també és seua una xicoteta litografia titulada “A la sombra del Miguelete. Feria de Julio 1929”, segons consta en el Catàleg Raonat de Renau, a càrrec d’Albert Forment.

A més, Renau il·lustrava revistes setmanals o mensuals, i feia portades de llibres. Era un treball compromés políticament, i no sabem si cobrava per això o ho feia de bades. Per la quantitat de peces que s’han catalogat, vora un centenar, i les que s’hagen perdut, es difícil imaginar que este treball, que consumia bona part del seu temps, ho fera només per afecte i fidelitat a una idea política. A banda que la majoria d’estes contribucions es van publicar en revistes anarquistes, sent ell un militant comunista ortodoxe i seriós. És veritat que a la València d’aquell temps, les organitzacions anarquistes superaven en influència i militància al PCE, i es pot entendre les col·laboracions de Renau com una forma inteligent de mantindre cert ascendent i bona relació amb la part més activa de l’esquerra obrera.

Un any després, la revista Nueva Cultura, editada i subvencionada per Renau, publica un article seu titulat “Sentido popular y revolucionario de la fiesta de las Fallas”. El text es va reproduir en el llibre antológic La batalla per una Nova Cultura, editat per Eliseu Climent al 1978, amb una introducció de Manuel García García. Les cites que van a continuació procedeixen de la traducció al català d’éste article.

Renau estableix una relació ideològica de causa efecte entre les Falles i els interessos socials, econòmics i polítics de les clases populars que són la base i el brou de cultiu de la festa. Comença justificant històricament esta tesi derivada de la doctrina del materialisme històric, amb una forçada referència a la sublevacio de les Germanies. Diu Renau:

Encara estava calent en l’ànim de la gent del carrer el record dels dies frustrats de les Germanies, que encengueren de lluita social els barris de València. La repressió del magnífic moviment insurreccional dels Gremis deixava en els cors un pòsit d’odi ofegat, pero fresc i directe, cap a les castes nobles que ocupaven de bell nou els palaus als carrerons angostats i ombrívols.

I foren aquests mateixos Gremis –el de la fusta concretament – els que transformaren la seua festa sindical en l’eina que encarrilava el desfogament del poble en la tragicomècia de vestir els trons rituals –el parot o fusta encreuada en que els fusters penjaven els gresols de els seues figílies fabrils – amb l’aspecte i efígie dels odiats o de la seua encarnació immediata: el comerciant lladre, l’aagutzil dèspota, el regidor aprofitat… Les flames compliran després la seua missió litúrgica de purificació.

Renau assegura que l’evolució de la festa dona lloc a l’arraconament de Sant Josep, el patró dels fusters, en benefici d’un altre “sentit sensual i crític, és a dir, materialista i revolucionari”.

Renau argumenta després que els interesos de les classes mercantils i burgeses han ofegat el sentit revolucionari de les Falles, i critica el sistema de recompenses creat pels organismes municipals. A propòsit d’això fa una censura amb prou de trellat contra les desviacions del sentit plàstic del monument, “una tendència a exacerbar allò grotesc, tot arribant a una hipertròfica tan monstruosa en les formes, que ofegava tota la gràcia i vigor del realisme burlesc original”. Altre defecte ho veu Renau en la tendència decorativista fredorosa i banal, “l’antítesi mateixa de la seua raó funcional”.

El poble necessita avui més que mai de les falles, perquè en la seua lluita per una vida millor es recolza en la seua tradició històrica, en la salvació dels seus valors ancestrals. I més encara quan aquests valors poden esgrimir-se com a armes eficaces per a la seus victòria.

Aixó últim és la clau de tota l’argumentació del Renau lluitador i comunista. Igual que Stalin recorre al vell patriotisme dels pagesos russos per a combatre la invassió nazi, al poble valencià és bo recordar-li que les seues tradicions festives tenen un sentit, una funció revolucionària molt útil en un període de guerra, pero en realitat inventada, perquè no s’ha de confondre (si no és amb un propòsit polític i ideològic) la crítica, el desfogament, amb la revolta.

Una última cita, la interpretació de la qual serà divergent segons qui la fassa, però que revela el profund sentit ideológic del raonament de Renau:

Aqueixa genuïna agudesa crítica del poble valencià ha de trobar el camí per al seu procés ulterior, la raó de la seua continuïtat, en el desenrrotllament i transformació dialèctica de les seues formes nacionals d’expressió, bo i adaptan-les al sentir de les noves masses que maduren la seua consciència històrica i política. I la potència funcional de les falles com a instrument per a reforçar aquest procés creixent, és de primer ordre en la lluita revolucionària, perquè parla a un poble amb la llengua del seu propi temperament, amb paraules plàstiques, de regust familiar, de tradició autèntica, carregades de raó…

Esta identificació per part de Renau de les Falles amb una “forma nacional d’expressió valenciana” és pot comparar a la mateixa idea en el contexte d’unes tradicions populars sense contingut ideológic concret, que és com va ocórrer durant tota la dictadura franquista. Per l’artista comunista, “la història de les falles és la història del desenvolupament de la seua [del poble] pròpia consciència crítica.” Per a un delegat de turisme dels anys 60 la història de les falles seria el desenvolupament del sentit de l’humor d’un poble alegre i confiat en el treball i quatre tòpics més. Al final ens quedem sense saber quin és l’orige real, històric, social, de la festa de Falles. Només arribem a enterar-nos que tenen un sentit revolucionari o un sentit integrador, depén de qui fassa el discurs.

El que vull subratllar és l’escàs valor de les interpretacions ideològiques. La de Renau, d’esquerres, s’explica per les circumstàncies que la provoquen: infundir moral política a uns ciutadans en guerra. Ara per ara, la tesi és destrellatada, però hi ha qui encara la manté. La del turisme franquista, complaure la vanitat dels festers i neutralitzar una crítica dura del panorama social, ha quedar ultrapassada per les possibilitats de lliure expressió de la democràcia. Tot el món pot dir el que vullga i de la manera que millor li parega, sense censures ni obstacles. Altra cosa és que es critique la monumentalitat gegantina, els pressupostos disparatats o les litúrgies estrafolàries d’alguns actes.

Altre fotomuntatge de la serie Los diez mandamientos amb un gran sabor faller és Santificarás las fiestas, amb figures que pràcticament són ninots.

No vull dir que Renau estiguera copiant o realitzant falsos esbossos de falla, sinò que l’esperit i la influència de l’estètica fallera es manifesta amb tota claretat. Si Renau haguera sigut de Valladolid o de Pontevedra, estos fotomuntatges haurien tingut un altra estètica.

L’artista es va exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil. Per cert, que els intel·lectuals valencians a Mèxic van celebrar més d’una volta les Falles, i sembla que Renau va contribuir amb algun cartell. Però l’aventura artística más ambiciosa de Renau va ser la sèrie de fotomuntatges American Way of Life, encetada en la dècada dels 50. Precisament, el somni de publicar un llibre que pretenia ser una crítica despiadada contra l’imperialisme nord-americà va portar Renau a Berlín Est el 1958. La publicació no es va fer efectiva fins el 1968 per raons que escapen a este article.

La meua tesi és que una volta més, els arrels fallers que l’artista portava dins, potser fins i tot inconscients, van emergir una altra volta en alguns dels fotomuntatges.

La llista és llarga. El maig de 1970, la revista Forum, organ del Zentralrat del FDJ (Consell Central de les Joventuts Lliures Alemanyes) publica El president parla de la pau. Un bust i la part inferior d’una cara deforme llig una “crida per la pau”. L’escorten dos canons i dos cadenes de blindat, i el “president” porta creuades dos cananes carregades de bales. El cel està cobert d’avios bombarders. És un fotomuntatge netament faller.

Hi ha d’altres amb un innegable ressó de monument de falla.

Pax Americana: l’estatua de la Llibertad amb cap de calavera plena de serps sosté un míssil en lloc de la torxa. Balanç o Ciments i construcció del puritanisme: una corista semigitada sobre un llibre obert per dos mans misterioses, sosté amb el peu i la cama estirada billets de cent dòlars; es va publicar a la revista satírica Eulenspiegel en juny de 1973. Societat de consum: cap-cul sobre orinal engoleix objectes de consum. La Gran puta Babilonia: sobre el skyline de Manhattan, les cames flexionades d’una corista; per damunt, un polp obri les potes i el cap és un dólar d’argent; publicat en Eulenspiegel en juny de 1973. Hilfeee! El tío Sam demana auxili per telèfon, assegut en una taula de despatx carregada de míssils; en el barret, coloms de la pau; darrere, una deformació del Skyline de Nova York i de l’Estatua de la Llibertat. El fascinant rei del petroli: un grup de jovenetes exalta a un varó amb el pit en forma d’una caixa forta i amb un cap que en realitat és un engranatge; al fons, un camp petrolífer. Die Dollarpresse (La premsa de dòlars): una premsa hidráulica feta de dos dólars d’argent xafa una multitut; una ma que ix de la mànega d’una xaqueta sosté una bandera ianqui de la qual penja una titella con la corbella i el martell; publicat en Eulenspiegel en octubre de 1960. Und der Haifisch der hat Zähne (“I el tauró, que te dents”, un vers de la comèdia musical de Bertold Brecht L’òpera dels quatre xavos): un gratacels forma el cos de un peix gigantesc que engoleix una multitud; publicat en Eulenspiegel en gener de 1963. Retrat del simpàtic, dinàmic i poderós senyor Konzern: un home molt gros d’esquenes, assegut sobre una multitud xafada; el cap és un cotxe aerodinámic amb dents de taurò, i saluda somrient amb su barret de copa; publicat en Eulenspiegel en gener de 1973.

He citat els fotomuntatges que em semblen clarament “fallers”. Pero en té més amb resonàncies de la festa valenciana. Les característiques comuns són la ironia sarcàstica i trets evidents de caricatura, be dibuixats, be retallats de fotografies burlesques o fins i tot fotografies deformes realitzades pel mateix Renau en el seu taller de Kastanienallee, on vivia. I també, és clar, la construcció, la composició piramidal o quasi piramidal, en forma de monument. No seria precís canviar res d’estos fotomuntatges, només fer-los tridimensionals, per a convertirlos en falla, i no sempre resultaria una falla experimental, sinò a voltes ben clàssica.

Acabe amb l’exemple que, al meu parer, és el més notori, de allò que podriem anomenar l’inconscient faller de Josep Renau. Es tracta de les seues caricatures polítiques.

Reau en va fer poques, perquè tota la seua energia la va dedicar al fotomuntatge. En realitat no hi hauria publicar cap caricatura de no haver hagut de treballar per la Deutscheferhnfunk, la televisió de la República Democrática Alemanya, només arribar a Berlín Est. Li van contractar en un programa de crítica

política gràfica, i va apareixer en companyia d’altres dibuixants de l’Alemanya de l’Est i d’altres països socialistes. Renau no hi va tindre més remei que acceptar el treball, encara que no li agradava, perquè no en tenia un altre i havia arribat a la RDA sense diners. Al final es deixà el programa de caricatures, i començà a fer pel·lícules gràfiques també amb una orientació política directa, res de subtil.

Però l’experiència de caricaturista li va animar a utilitzar este mètode en la crítica política gràfica. Publicà diversos dibuixos en diferents revistes alemanyes, Eulenspiegel i algunes altres. L’objecte de la crítica renaudiana va ser el món capitalista. En concret Alemanya Occidental, considerada per la propaganda soviètica com l’avanguarda de l’agressió imperialista.

Per l’Eulenspiegel va fer una sèrie titulada El regne animal del segle XX. Un dels dibuixos més fallers és El senyor Camaleó Ollenhauer: un arbre sec simbolitza el militarisme, de ell ix una branqueta amb la creu gamada. El camaleó sonríu pèrfidament, las branques de l’arbre són míssils que emergeixen de dos símbols de dólar. El dibuix està datat el 2 de setembre del 1958, quan Renau col·laborava en el programa de caricatures de la televisió.

La revista havia publicat ja dibuixos que Renau enviava des de Mèxic. N’hi ha un que és també un disseny de falla, per les seues caracteristiques burlesques, encara que no obertament caricaturesques. Ho va fer l’any 54. Es diu Les dos àncores de l’agressió, un portaavions amb mascaró de proa en forma de calavera fixa les seues gurpes-àncora sobre Espanya i Alemanya. Curiosament és el mateix o paregut portavions d’aquel fotomuntatge d’Estudios de la sèrie Los diez mandamientos, titulat No matarás.

Un vertader ninot ho constituix un dibuix de de Gaulle dels primers anys de Berlín. Es tracta d’un bocet guardat en l’Arxiu Renau de la fundació del mateix nom. Es veu a un xiquet assegut en terra, jugant amb una espasa. La cara del xiquet és la del general francés, que en aquell moment lidiava amb la guerra d’Algèria. Es una caricatura impecable i de fort fragància fallera.

I per acabar, mencione altres bocets conservats en l’Arxiu. Es tracta dels treballs de preparació d’un dibuix de to sarcàstic contra la dictadura franquista, en concret contra el mateix dictador. No porten data, i es titulen Franco por la gracia de Dios. Es veu la cara de Franco i el seu cos, com un autèntic ninot de falla, rodejat dels símbols del règim.

Un estudi minuciós de l’arxiu Renau descobriria més material en suport d’esta tesi meua de l’iconscient faller de Josep Renau. Esperem que algun dia es fassa.