UN METRE DE… FRONT
Recorde com ma mare, quan parlava de la gent que l'envoltava, la distribuïa en dos grans grups: gent amb trellat i gent que no tenia ni dos dits de front. Jo era molt menut i confesse que, influït per mare, m'anava fixant en els fronts de la gent gran per a comprovar si era veritat que hi havia gent que el tenia tan menut. No cal ni dir que, com tots pareixien superar la mida mínima, això em va produir una excessiva confiança en la capacitat racional dels éssers humans. Amb el pas dels anys vaig comprendre que l'expressió de ma mare no es podia prendre de forma literal, i ja no vaig pel món amidant els fronts dels meus interlocutors… encara que no puc descartar que aquell malentés infantil es trobe en base de la simpatia que sempre m'han provocat els calbs.
El món de ma mare, per altra banda, era molt més senzill, més simple, que l'actual. En un país on la paraula llibertat no existia i on la gran majoria dels esforços de la gent del nostre entorn (un entorn de classe media-baixa i baixa a seques) tenien com a objectiu la simple subsistència, hi havia prou a tindre dos dits de front per a no cometre errades irreparables i tirar endavant. Passaren aquells anys, però, i el món s'ha fet tremendament complicat, inabastable i incomprensible per a la gran majoria… Vivim, en efecte, en un món on es prenen decisions trascendents a cada moment basant-se en principis tan poc tranquil·litzadors com el principi d'indeterminació (abans com a molt es feia a cara i creu) o, pitjor encara, modificant prèviament (gràcies als mitjans de comunicació) la percepció de la realitat per a que aquesta corresponga a les decisions que s'han de prendre.
En este món, sense dubte, no hi ha prou amb dos dits de front. Cal molt més: un metre com a mínim. Un metre de front que ens permeta acarar amb trellat i sentit comú problemes com el de la immigració, lluny de simplismes racistes i de manipulacions mediàtiques. Un metre de front que ens permeta entendre el que hi ha darrere de la pluja de crispació que no busca sinó la destrucció de principis fonamentals de la nostra convivència, com el consens, la negociació i el respecte mutu. Un metre de front per a posar fi a campanyes absurdes de boicots i exclusions (socials, culturals, racials, lingüístiques o econòmiques)… Potser que quan en els relats de ciència ficció es parlava que en futur la raça humana seria calba, el que es volia dir era, precisament, que en eixe futur, els nostres descendents tindrien, per fi, eixe tan desitjat metre de front i que tot aniria fil per randa.
I, per a acabar, que no es pense que el món de les falles resta exclós d'esta necessitat de “metres de front”. Perquè això és el que cal per a racionalitzar el gigantisme d'una festa en creixement continu. O per a recuperar el sentit crític, social i de convivència en el seu carrer que, per damunt del purament turístic, un dia van tindre les falles. O, finalment, per a tractar d'adequar l'estètica dels monuments fallers als llenguatges artístics contemporanis…
Este és el metre que jo demane des d'ací mateix i que m'agradaria vore a la falla de Rafa Ferrando i de Lepanto-Guillem de Castro. Un metre de front per a tots nosaltres, jo el primer. Un metre o, si no n'hi ha prou, metre i mig.
Josep Lluís Sirera